Ones gravitatòries

Per començar us farà falta una mica d'imaginació:

Imagineu-vos una pantalla negra, de sobte apareix una data (com ho faci depén de la teva imaginació)

11 de febrer de 2016

Desapareix la data i entra una frase, acompanyada de música, o no, (aquí torna a dependre de la teva imaginació)

Una nova fita a la física experimental.

La frase canvia i es pot llegir (sí, un altre cop has d'utilitzar la imaginació):

Equiparable al primer ús astronòmic del telescopi.

I finalment, ...

S'ha anunciat la detecció d'ones gravitatòries al LIGO.

The birth of gravitational wave astronomy! pic.twitter.com/UbMcJvOnHw— LIGO (@LIGO) February 11, 2016

És un primer pas que ens permetra conèixer millor l'Univers, tot i que pot portar un temps. Des de l'ús del telescopi per Galileu fins als telescopis actuals han passat 400 anys. I cada millorar en aquest aparell va portar un millor coneixement del que ens envolta: primer les llunes de Júpiter, la Lluna, els anells de Saturn, les galàxies, les supernoves, ... l'astronomia en el rang del no visible, ...

Les ones gravitacionals, predites a la Relativitat General fa 100 anys, mai detectades fins ara, ens podrien permetre observar els primers instants de l'Univers, comprendre millor alguns fenòmens astrofísics, ...

La seva detecció ha estat possible gràcies a un dels aparells més precisos dels que disposem, el LIGO. Aquí podreu seguir les darreres notícies


Aquí va una explicació per tots els públics.

Cool Science videos

More on the theme of material on you tube.

If you are looking for coll videos to watch, with high production values and accessible learning, check out these two sources:

The Royal Institution. (find out about them here). have their own you tube channel with videos to suit all age ranges and tastes.
Here's a taster, click the Royal Institution icon to access the channel. Find it here!


Interested in Physics? Try out these videos!

Let us know if you have come across any interesting videos or if you have or plan to make any yourself!

Enjoy!!

Why is the ground so white and bright?

With the addition of the new Bachillerato/IB building has come a new colour scheme for the walkways outside the laboratories and going down to the main gate. They say it is in keeping with the colour scheme of the new building, but is there a more environmental reason at play?

Students have said that the surface is too bright and they find it difficult to see. Students and teachers using these walkways have to squint on very sunny days making us all look a little more stressed than we would normally look.

So how is this surface having an environmental impact?

The fact that the surface is reflecting the light (hence very bright) it means that not as much light is being absorbed and converted to heat. The surface is therefore cooler meaning the air above is also cooler. This reflected light should hopefully head off into space and not affect the planet again. The previous surface was red in colour and used to absorb a lot of sunlight energy converting it to heat. This heat would be radiated as infra-red (IR) radiation that would heat the air making it warmer outside the labs. More importantly, this heat would also be trapped by greenhouse gases in the atmosphere and increase greenhouse effect and global warming which is a very serious problem we are currently facing. So is Oak House reducing global warming by painting its walkways a very light colour?

A test of the difference in the temperature of the surfaces is to check the light surface and red steps outside the labs. Come and feel the difference yourself to see!

Nobel de Física 2015

 Aquest mes s'ha donat a conèixer el premi Nobel de Física, i aquest any el comparteixen responsables de dos experiments relacionats amb els neutrins: Takaaki Kajita i Arthur B. McDonald, investigadors al Super-Kamiokande i al SNOLAB, respectivament. , 

Aquests físics s'afegeixen a una llarga tradició de donar premis Nobels de física a físics experimentals. Per algun motiu, els teòrics no són tan populars, i hi ha casos en que el Nobel el rep, no qui ha fet la teoria, si no qui l'ha confirmada. 

Aquests dos experiments investiguen els neutrins que arriben a la Terra de l'espai, però degut a la natura poc interactiva dels neutrins, ho fan sota terra. 

Els neutrins, tot i ser les partícules més abundants a l'Univers, possiblement siguin de les més desconegudes, si no tenim en compte la matèria fosca, de la que l'únic que sabem és el que no pot ser: res que conneguem.

Els neutrins són una de les partícules fonamentals del Model Standard, i fonamentals per la història de  l'Univers. 

Per si algú està interessat en saber més, a Symmetry Magazine hi ha un bon resum (i als articles que hi enllaça).  

Planetes nans

La investigació planetària està vivint un dels seus moments més interessants: estem identificant i estudiant planetes exteriors al nostre Sistema Solar, exoplanetes, s'ha situat una sonda sobre un cometa , tenim mostres de la cua d'un cometa i dues sondes més aproximant-se als grans oblidats del nostre Sistema Solar, els planetes nans. 

Una d'elles, New Horizons, està aproximant-se a Plutó, i a juliol d'aquest any hi passarà molt a prop. L'altra, la missió Dawn, està més a prop, al cinturó d'asteroides i dirigint-se al seu objecte més gran, Ceres - el qual començarà a orbitar aquest 6 de març -  després d'haver visitat Vesta, un altre objecte d'aquest cinturó fa uns anys. 

Aterratge de Philae en el cometa

El 12 de novembre va passar un dels fets més importants en la història de l’astronomia. El robot Philae, va poder aterrar en el cometa  67P/Churyumov–Gerasimenko, desprès d’un viatge en la sonda espacial Rosetta de 10 anys.

El primer aterratge controlat en el nucli d’un cometa, la part sòlida, va ser un procés llarg en el que hi van haver molts problemes. Primerament s’havia de trobar un lloc d’aterratge. La superfície no era consistent, hi havia llocs semblant al gel, altres que eren com un tipus de grava i altres fetes de partícules molt fines. També hi havia moltes roques grans, fent que sigui un terreny molt irregular. Altrament, s’havia de fer el més ràpid possible per a que no estigui molt a prop del Sol ja que el coma del cometa, gasos que emet, s’expandirien cada vegada més, fent més difícil l’aterratge, pels forts vents que produeix.

Clica per fer més gran

La baixa gravetat del cometa feia que amb molt petita força, la sonda podia escapar del cometa i no tornar mai més. Per això, Philae tenia una arpons per clavar dins el sòl, un hèlix, y uns cargols a les tres cames muntades per aterrar.

Rosetta va deixar caure Philae al matí del 12 de novembre 2014 i aquest va tardar unes 7 hores per aterrar; degut a la petita força de gravitació del cometa. En el moment d’aterratge, els arpons i l’hèlix no van operar, i els cargols no van poder encaixar. Per això va rebotar 2 vegades i va aterrar en la superfície 3 vegades, el primer bot va durar 2 hores i el segon només minuts, fins que va aterrar recolzat en una roca.

Per si algú vol escoltar el so de l’aterratge sobre el cometa.

Encara que l’aterratge va ser un èxit, el lloc d’aterratge no era el que estava determinat, anomenat Agilkia, i ara es troba en un lloc on no arriba la llum del sol, que provoca que no es pugui carregar la bateria amb els panells solars. Ara no hi ha cap comunicació amb la sonda, però sembla que a l’agost, el cometa s’aproparà al sol i rebrà suficient energia per despertar-se.

Aquest increïble aterratge, és una fita en la historia de la humanitat ja que ens dona l’ocasió de descobrir l’origen de la vida en el planeta.

Article escrit per Yatin Dadlani, alumne de 2n de batxillerat ciències

                                                                                                                                                             

Rosetta: un viatge accidentat

La història de Rosetta va començar amb un gran problema, quan degut al fracàs del llançament de dos satel·lits amb el mateix coet que havia de propulsar Rosetta, l’Ariane 5 variant ECA, la companyia espacial francesa Arianespace SA es va veure obligada a  pososar el llançament de la sonda. Aquest fracàs va causar l’autodestrucció de 630 milions d’€ d’equipament degut a un canvi  involuntari de trajectòria així com la pèrdua dels dos satel·lits. La causa del funcionament defectuós es revelaria posteriorment: una fuga en les canonades de refrigeració que va permetre el sobreescalfament de la tovera.

Va ser degut a aquest ajornament que l’objectiu de Rosetta, originalment el Cometa 46P/Wirtanen, va haver de ser descartat i es va haver de buscar un de nou. El escollit va ser el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, i els plans es van poder adaptar sense necessitar gaire variació. Malgrat això, el nou cometa objectiu es trobava a una distància molt superior del inicial, i Rosetta, que utilitzava els seus panells solars com a única font d’energia, hauria de superar una sèrie de dificultats per tal d’arribar-hi amb energia suficient.

Així doncs, després d’un altre petit ajornament, la sonda va ser finalment llançada de 2 de Març del 2004. La missió ara no només consistia en orbitar i aterrar sobre un cometa, sinó que també incloia dos fly-bys: els dels cometes 2867 Šteins, el 5 de Setembre del 2008, i 21 Lutetia, el 10 de Juliol de 2010. Després de finalitzar els seus estudis dels cossos, Rosetta es va haver de posar en un estat d’hivernació, i la sonda es va fer girar com una baldufa de cara a la Terra, per tal que no canviés d’orientació durant el seu viatge.

Un cop va sortir de l’hivernació i es va comprovar que funcionava bé, Rosetta va iniciar les maniobres d’aproximació, efectuant una sèrie d’enceses dels motors per tal d’ajustar la seva velocitat relativa al cometa i col·locar-se en òrbita al voltant seu. El proper repte era fer aterrar Philae, el lander. El 12 de Novembre de 2014 es va efecutar el llançament de Philae a una velocitat de 1m/s en direcció al cometa, a una zona d’aterratge prèviament escollida pels científics de la ESA. Els arpons que havien d’anclar Philae a la superfície no es van disparar degut a la baixa velocitat d’impacte. En aquesta instància cal tenir en compte que la sonda va ser dissenyada fa més de 10 anys i que la tecnologia aleshores encara no estava tan avaançada. Això és apreciable en un dels seus instruments principals, OSIRIS, una càmera que ostenta 4 Megapíxels. A més, els coneixements sobre la composició d’un cometa eren erronis i el tren d’aterratge, així com el mètodes d’anclatge, van ser dissenyats per a aterrrar sobre una superfícies de gel sòlid. Actualment se sap que la composició dels cometes és més ben dit granular, i aquesta podria haver sigut una de les causes que Philae no s’anclés bé en aterrar.

Escrit per Gonzalo Bertrán, alumne de 2n de batxillerat ciències

Rosetta i el cometa

Avui la sonda Rosetta ha enviat un mòdul per intentar aterrar sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. Aquesta animació feta per la Agència Europea de l'Espai (ESA) explica més sobre la missió.

Physics Ig Nobel Prize for Slippery Banana Research

We all know what will probably happen to us if we have the misfortune of stepping on a banana peel; we will end up lying on the floor with a sore bottom. But does anyone know the reason why?

Kiyoshi Mabuchi and his Japanese team decided to do some research on the subject by measuring the friction of banana skins in the lab and demonstrated why other fruit skins (such as orange and apple’s) aren't as perilous.

The Japanese scientists were awarded with the physics Ig Nobel for their research. Ig Nobel Prizes are a parody of the famous Nobel Prizes and are organized every year by the scientific humour magazine Annals of Improbable Science (AIR). Prizes are given out in an annual ceremony early in October at Harvard University and they honour research that “first makes people laugh and then makes them think”.

Although, at first, the investigation may seem slightly absurd and meaningless, it actually has much more to it than we would have ever thought. The team are interested in how lubrication and friction affect the movement of our limbs. What gives banana skins their slippery properties are polysaccharide follicular gels, which are also present in the membranes where our bones meet. They believe that this concept may be useful and relevant in devising a joint prosthesis.  

If you are interested, information on all 2014 winners is available in the following link:Ig Nobel winners 2014 . There are very interesting and surprising projects worth giving a look! 

Bojos per les Partícules

Els dies 29 i 31 de maig al CCCB dins del programa DOCSBARCELONA  i el 5 de juny als Cinemes Aribau Club de Barcelona es presenta el documental "Bojos per les Partí­cules", un documental on s'explica  el LHC, l'accelerador de partícules que ha detectat la partícula de Gibbs, la màquina més gran creada per l'home, i com són les persones que hi treballen en aquest projecte.  

En aquests enllaços podeu trobar informació més detallada

• Bojos per les Partícules a el Documental del Mes

Ones gravitatòries

Aquesta setmana un dels experiments que estudia la radiació de fons de microones hi ha trobat evidències d'ones gravitatòries en les seves dades. Això ens permeten conèixer millor com era l'Univers molt poc després de la seva formació. Per una explicació més tècnica podeu visitar el Blog de Sean Carroll on trobareu dues entrades amb les dades i una explicació més extensa.

Però anem a pams, la radiació de fons de microones (CMBR) és la radiació electromagnètica més llunyana que podem veure, o el que és el mateix, la imatge més antiga que podem "veure" de l'Univers.

Aclarim un parell de termes: La radiació electromagnètica inclou a la llum visible, les microones, les ones de ràdio, els raigs X, els ultravioletes,... Amb la radiació passa una mica com amb el so: hi ha sons més aguts - alta freqüència - i més greus, - baixa freqüència - alguns que podem escoltar i altres no, com els ultrasons, però podem dissenyar aparells per detectar-los. La radiació electromagnètica també té freqüències altes i freqüències baixes, hi ha algunes que podem percebre, la llum visible, i altres que tenim aparells que ens permeten detectar-la i estudiar-la.

La radiació a l'espai viatja molt ràpid, triga una mica més d'un segon en recórrer la distància que separa la Lluna de la Terra, distància equivalent a fer unes 9 voltes a la Terra. Però tot i viatjar molt ràpid, es pren el seu temps en anar d'un lloc a un altre, de fet veiem com era la Lluna fa prop d'un segon, el Sol com era fa uns 8 minuts, ... i així, contra més lluny està el que observem, més temps fa que la radiació ha sortit de l'objecte. De fet hi ha un capítol de Futurama que es basa en aquest retard. Per tant si busquem alguna cosa al cel que estigui prou lluny, podríem veure com era aquell objecte l'any que vam néixer, o quan encara hi havia dinosaures a la Terra, o  quan es va crear l'Univers.

El problema és que no podem veure l'origen de l'Univers, i no el podem veure per motius similars als que no ens permeten observar l'interior del Sol: al principi l'Univers era massa dens i la llum no podia viatjar molt lluny. Això fa que no poguem detectar cap tipus de radiació electromagnètica emesa els primers 380000 anys d'història de l'Univers. Encara diria més, que dirien els Dupond, l'objecte més llunyà que podem veure va emetre la seva radiació quan l'Univers tenia només 380000 anys, i ha estat viatjant prop de 13500 milions d'anys abans d'arribar a nosaltres. En aquest camí, i degut a l'expansió de l'Univers, la radiació s'ha vist modificada, i ens arriba en forma de microones, per tant no és visible i necessitem aparells especials per detectar-los. A aquesta radiació se la coneix com a Radiació de Fons de Microones o CMBR, per les seves sigles en anglès. Aquesta radiació era una conseqüència del model del Big Bang, i primer es va predir, i cap als anys 1960 es va detectar per casualitat. Des de llavors s'ha estudiat de forma intensiva, aprofitant els avenços per estudiar millor els detalls. Quin aspecte tenia l'Univers llavors un cop tractada la imatge i seleccionats uns colors que ens permetin distingir el que volem?

Els puntets vermells i blaus indiquen zones més calentes o més fredes de l'Univers en aquell instant, i recorda força a la superfície del Sol

Doncs bé, tot i que no podem veure més enllà, el que veiem està influït pel que havia passat abans, i estudiant com és la radiació que ens arriba, la distribució de les zones calentes i fredes, podem saber coses de com es va originar l'Univers, per això l'interès en estudiar-la.

Una de les conclusions a les que es va arribar és que era massa homogènia, l'Univers que descriu aquesta radiació és un Univers pràcticament igual a tots arreu, era massa uniforme. Per tant, feia falta alguna cosa que el fes uniforme. Cap als anys 1970 es va proposar un mecanisme que permitia que l'Univers inicialment no fos uniforme, però en poc temps passés a ser-ho: la inflació. Els models inflacionaris el que diuen és que molt poc temps després de l'inici de l'Univers i de forma molt ràpida, l'Univers es va expandir moltíssim. Quina és la idea? Si ens imagines les parts no uniformes com arrugues en un llençol, aquestes es fan menys pronunciades si estirem el llençol. El mateix efecte va tenir la inflació, si hi havia alguna part no uniforma, la va estirar tant que va passar a ser casi uniforme. Però sabem que havien de quedar petites inhomogeneïtats, ja que si no no hi hauria galàxies, estrelles, planetes, ... Tot això va deixar marques a la CMBR, va determinar com es va fer aquest "aplanament".

Una de les coses que va fer la Albert Einstein quan va introduir la Relativitat General va ser canviar la forma de pensar sobre la gravetat, podem interpretar la gravetat com el paisatge per sobre el que es mouen els objectes. De fet, per fer-nos una imatge mental simplificada del que passa, ens podem imaginar l'Univers com un llençol molt flexible. La gravetat seria la forma que adopta el llençol. En una imatge ja clàssica, l'efecte que per exemple tenen les estrelles sobre els planetes, seria la mateixa que tindria una bola molt pesada deixada al centre del llençol sobre boles més petites que llencéssim rodolant pel llençol. I finalment arribem a les ones gravitatòries, que ens les podem imaginar de forma simplificada com ones a sobre d'aquesta superfície. I igual que les onades afectarien a allò que es trobi al seu pas. Que les ones gravitatòries existeixen ja es sabia, de fet es va donar un premi Nobel el 1993 per trobar indicis indirectes de la seva existència, encara no s'han fet mesures directes però hi ha projectes per fer-ho.

I finalment tornem al principi:

Aquesta setmana un dels experiments que estudia la radiació de fons de microones hi ha trobat evidències d'ones gravitatòries en les seves dades. Això ens permeten conèixer millor com era l'Univers molt poc després de la seva formació

És a dir, l'experiment BICEP2 ha trobat les marques de les ones gravitatòries generades a l'inici de l'Univers en la radiació més llunyana que podem captar, i amb això podem conèixer millor un període que no podem veure directament.

Is it time for the electric car?

I received a link from one of my students (thanks Bruno) about the plan to introduce electric cars into a Chinese city in order to tackle the awful air pollution they have there.

To read the full article (in Spanish) go here!!

So is it time for other cities to do the same? In China it is Shanghai that are leading this initiative with electric cars being made very much affordable compared to their pollution causing counterparts.....but what about Barcelona for example, we have an air pollution issue here too due to the large volume of traffic (though not on the same scale as Chinese cities). Now the infrastructure is being put into place with charging points throughout the city but what about beyond? Will we now have battery changing stations in place of the common petrol station? And what about battery technology....at the moment the battery takes up most of the mass of the car and they can only get you a limited distance before they need to be fully re-charged....

You'll notice I'm asking a lot of questions whilst giving no real answers but this is the debate that is currently raging over the future of transport and the dwindling supplies of fossil fuels, particularly petroleum...What's you position? Read more and find out for yourself!

Exoplanets and the "Goldilocks zone"

Over Christmas I received an email from one of my students (Alejandro Mir 4º ESO Blue) with a very short piece about a planet GLIESE 581 which had liquid water and could possibly be habitable. I include Alejandro's screen shot of his phone with the relevant information...thanks Alejandro;

So this led me on to thinking about two things: the ongoing search for exoplanets (for which at the moment we have found 4,624 with 1,022 confirmed) and the "Goldilocks zone"

Both of these you can read about through the attached links but beyond that what is this telling us?

Well for one, Science is happening on a daily basis and everyday a new exoplanet is being discovered; but also why are we looking for these planets? Are we looking for other life forms? Life forms like ourselves? More advanced life forms from whom we can learn or be conquered? Or are we looking for a place to escape to when this habitable planet of ours is no longer habitable due to human or natural causes?!!

Maybe as well as looking to the sky we should look to our planet and lifeforms and see what we can all do to help preserve and nurture what we already have!!

Isn't it mad how one article can provoke so many other ideas?! Still the search for exoplanets is exciting and I look forward to more news in this field....Alejandro?

Júpiter i les seves llunes

Aquesta imatge no estarà entre les millors imatges d'astronomia del 2013, segur, i de fet deu ser de les pitjors fotografies que he fet, inclús si s'amplia la taca de llum del centre, tampoc sembla gaire cosa. Una taca lluminosa i quatre ratlles.

Potser la imatge es torna una mica més interessant si us dic que la taca grossa és el planeta Júpiter i les quatre ratlles són els quatre satèl·lits galileans: Ió, Ganímedes, Europa i Cal·listo. De fet, aquesta és la seva disposició en el moment de la fotografia:

Posició dels satèl·lits en el moment de la fotografia, a la pàgina de SKY & Telescope, Jupiter's Moons

Tot i que queda molt lluny de les imatges de la NASA, o de les que es poden fer amb un bon telescopi, no està tant malament, si tenim en compte que la fotografia està feta amb una càmera digital i uns 20 augments i sense trípode. Les properes setmanes Júpiter es pot veure a simple vista, de fet es prou brillant al cel, només cal buscar la constel·lació d'Orió i està a prop. Per veure les seves llunes és necessari un telescopi o uns prismàtics una mica bons. Tenint en compte que hi ha moltes hores de nit, i que a les 20:00 ja es negra nit, és un bon moment per mirar el cel nocturn.

Si voleu saber què es pot veure, en aquesta pàgina teniu un resum. 

Una altra opció per saber que es pot veure és una de les múltiples aplicacions que hi ha per mòbils o tablets, la d'Starlight no és gratuïta, però a mesura que vas movent l'iPad et va ensenyant el que hauries de veure cap a on apunta el dispositiu

Imatges i paraules

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i en aquesta idea es basen les infografies que tan de moda estan, i a vegades és veritat. Un bon exemple és aquesta imatge que explica el que representa la intersecció a la teoria de conjunts:

Un altre exemple el tenim en els diagrames de Feynman, un dels millors científics del segle XX, tot un personatge i gran divulgador científic - la transcripcions de les seves classes de física o les seves xerrades gravades són un gran exemple de la seva forma de pensar. Enlloc d'emplenar fulls amb fórmules per resoldre càlculs relacionats amb quàntica, va empescar-se-les per emplenar fulls amb dibuixets com aquests: 

Les regles per fer els diagrames de Feynman són prou simples, i pràcticament qualsevol podria fer-los, i després traduir-los a les fórmules corresponents, una altra cosa és entendre que s'està fent, però, ...

Richard P. Feynman i els seus diagrames (Hannah Wilson Illustration)

Si bé hi ha cops que les imatges són importants i de gran ajuda, poder expressar verbalment o per escrit una idea també ho és,  de fet, a vegades, trobar aquesta paraula és essencial per poder avançar, ja que permet pensar en la direcció adequada,

In the end we shall make thoughtcrime literally impossible, because there will be no words in which to express it. 

1984, capítol 5  de George Orwell 

A ciència ens trobem el mateix, fins que algú no ha introduït un concepte, una nova forma de pensar un fet conegut, no s'ha pogut avançar. Exemples en podem trobar molts a la història de la ciència: donar als números un significat més abstracte, i no només com quantitats relacionades amb la geometria o amb coses que es poden contar va obrir moltes possibilitats a matemàtiques i a la ciència, el concepte de camp o d'energia a física van ser fonamentals pel desenvolupament de la relativitat o la quàntica, entre d'altres o  pensar en la gravetat com en la geometria de l'espai-temps, en el paisatge en el que es mouen els objectes va ajudar a comprendre millor l'Univers.

Geometria de l'espai

Unitats de mesura

Quan es fa referència a quantitats el número ha d'anar acompanyat per la unitat, no és el mateix 2kg de carn que 2g de carn o que 2 lliures de carn. A més s'intenta que la unitat sigui adequada, poques vegades veurem la velocitat d'un vehicle en mil·límetres per setmana, tot i que seria possible. En aquest article: Make Physics More Enjoyable  fan un repàs a algunes combinacions curioses, com per exemple que un microsegle és aproximadament el que dura una classe, o que hi ha algú que ha intentat fer un sistema d'unitats on totes les unitats comencen per F.

La gravedad deforma el espacio: estas canicas sobre una sábana elástica son una viva demostración

A cool demonstration video showing gravity and how gravity bends space-time recommended by Jorge Miarnau (1st Bachillerato Ciencias).

This is not my area of expertise so I'll let the video do the talking!

Visualising gravity, watch it here!

Il·lusions òptiques

El món el percebem a través dels sentits, disposem de diferents sensors que ens permeten recollir informació del que ens envolta. Aquesta informació queda limitada pel funcionament d'aquests sensors, un exemple molt clar és un bon refredat: les olors del nostre entorn queden esmorteïdes, per bé o per mal, els sons queden apagats, ... Però a banda d'això, després està què és el que fa el nostre cervell amb aquesta informació, ja que d'això depèn com interpretem el que ens envolta. El camuflatge de molts animals treuen profit de com les seves preses o els seus predadors perceven el món. Els miratges són una de les conseqüències, aquests poden succeir tant en zones molt calentes, com deserts o carreteres a l'estiu, com en zones molt fredes. es il·lusions òptiques són un altre clar exemple de com funcionen els nostres ulls, i com interpreta el cervell aquesta informació.

Miratge a l'Antartida (FOTO: Guillaume Dargaud)

Gràcies a les limitacions dels nostres sentits i a com el cervell interpreta aquesta informació podem gaudir de les il·lusions òptiques. Aquestes il·lusions òptiques a vegades depenen de com es propaga la llum (i ens ho pot explicar la part de la física que ho estudia: l'òptica) i a vegades de com funciona el nostre cervell, i per tant ens donen informació del nostre cervell i les estudien desde la neurociència o la psicologia. Tenim algunes de senzilles i d'altres més espectaculars. Alguns artistes com Dalí o Escher de fet han tret profit d'això 

Pa o cap de porc? La panera de pa, Salvador Dalí, 1945

Ascending and descending. Les escales, pugen o baixen? (M.C. Escher, 1960)

Però hi ha de força espectaculars, i en aquest anunci de cotxe ens mostren com aconseguir unes quantes: